Ara la llum cau vertical

“Un vulgar i trist” és com l’Ernesto anomena tots els homes violents i abusius. Com el seu pare. Com ell mateix.

Havia escrit una novel·la autobiogràfica i es va posar en contacte amb mi amb la proposta de que jo en fés una pel·lícula.

Em vaig sentir intuïtivament atreta per aquesta idea, convençuda de que es tractava d’un procés terapèutic i catàrtic per a tots dos. Des del principi vaig defensar una aproximació humana, desafiant i reflexiva a la història de l’Ernesto, que es mostra introspectiu i autocrític.

Les figures masculines per a mi han estat sinònims de silencis i actituds esquives, i ara tenia al davant un home disposat a donar la cara i, amb les seves paraules, ajudar-me a entendre. Així vam començar a escenificar alguns dels seus records on ell mateix actua per a mi. També vaig sel·leccionar algunes escenes de la seva novel·la, que li vaig proposar assajar amb actors, que ell mateix dirigeix. Mentre l’Ernesto assajava amb els actors, jo el filmava. En tot aquest procés va decidir participar la seva parella, la Juliane, amb qui ràpidament em vaig sentir propera.

A més d’aquells actes violents, hi ha alguna cosa més que turmenta l’Ernesto. Pateix de síndrome límit i periòdiques crisis en què intenta reprimir la ràbia. En aquestes crisis l’Ernesto diu que es converteix en Juan, el seu alter ego violent, que intenta erradicar.

Però aviat la nostra relació es va ensorrar, quan un tràgic gir dels esdeveniments el va dur al suïcidi.

Davant la seva mort, busco a les escletxes en els materials de rodatge, les imatges no pensades per a formar part de la pel·lícula, la seva novel·la, el seu diari, les seves cançons i missatges d’audio, i me n’adono que aquests van ser els seus darrers dies, el seu missatge en una ampolla, que ara em passa la paraula.

Més que explorar exclusivament la història de l’Ernesto, busco tornar la mirada i revisar la trobada entre nosaltres. Em permeto aterrar en la seva història i tendir un pont de ressonàncies, records i reflexions.

Sento que això m’apropa a un estudi empíric del dolor i el trauma a través tant del gènere com de la generació. Intento transmetre que un home violent pot ser algú proper i familiar. Que som interdependents en el procés de sanació. I que el canvi transformador respecte a la violència cap a les dones només arribarà quan els homes comencin a enfrontar-se al seu comportament i a assumir la seva responsabilitat.